La Vall, abans

La vall abans del monestir

Unes poques restes arqueològiques permeten pensar en alguna mena de poblament romà a la vall. Situada a l’est de la ciutat de Girona, la vall rebia diversos noms, segons la documentació més antiga: Vall Bascona, Vall Ombrosa, Vall Tenebrosa, Vall Profunda.

En la zona en què després hi haurà el monestir, hi havia un petit assentament al voltant d’una capella preromànica dedicada originàriament a sant Salvador, la qual pertanyia al bisbat de Girona. Des del final del s. XI ja apareix documentada com a Vall de Sant Daniel amb motiu de l’arribada de les despulles de sant Daniel d’Armènia, vers l’any 888, segons la tradició.

 

La fundació del monestir benedictí

El 18 de juny de 1015 el bisbe de Girona va vendre l’església i les seves propietats als comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona. Va ser la comtessa que va fer construir aleshores el monestir per a monges de l’orde de sant Benet al lloc on es creia que hi havia enterrades les restes del sant. La documentació parla ja de comunitat religiosa al 1018. De ben antic estava establert que les monges de Sant Daniel havien de pertànyer a la noblesa; en els moments de major esplendor van ser una trentena. Per a més informació, visiteu el web del monestir.

  

La vall a l’edat mitjana

El creixement posterior del monestir va comportar el paral·lel augment de la colonització de la vall i de l’activitat econòmica de la zona: un nucli urbà petit al voltant del monestir i nombrosos masos dispersos per la vall i vessants adjacents (gairebé tot propietat del monestir), conformació que arriba fins als nostres dies.

Una de les construccions de l’època plenament funcional encara avui és l’anomenat pont de la Font del Bisbe, l’únic medieval que té el municipi de Girona. La vall era aleshores a l’inici del camí de Girona cap a Madremanya i La Bisbal, és a dir, un lloc de pas cap a l’Empordà travessant el massís de les Gavarres. D’altra banda, el camí d’accés habitual entre la vall i la ciutat de Girona era el que comunica el pont de la font del Bisbe, la torre Gironella i el portal de Sant Cristòfol.

 

La vall a l’edat moderna

La clausura de les monges de Sant Daniel es va establir de manera ferma al 1578, amb motiu del Concili de Trento. En aquella època de guerres, especialment amb la monarquia francesa, el territori i monestir van patir diversos daltabaixos que sovint obligaven les monges a abandonar el cenobi i a cercar refugi a la ciutat o a cals parents nobles. El saqueig del monestir va ser una constant en èpoques bèl·liques; consten documentalment les tensions a la zona amb motiu de la guerra dels Segadors (1640-1652), de la de Successió, a l’inici del segle XVIII, o de la guerra Gran (1793-1795), així com de l’epidèmia de pesta de mitjan Siscents. Tots aquells sotracs van influir molt negativament en el desenvolupament de la vall, amb l’abandonament de diverses masies, si bé després de la guerra de Successió es va produir un important redreç (reconstrucció de l’actual mas Miralles, del 1710, i represa dels masos Lliure, Poater, Noguer i altres cases al voltant del monestir).

A l’inici d’aquesta època, al segle XVI, consta que van ser construïdes diverses cases de la vall encara avui dempeus i habitades, especialment algunes de les situades a l’actual carrer del Segle XVIè, tal com les llindes de pedra mostren, que devien estar vinculades al servei del monestir; aquest carrer serà l’únic del nucli del voltant del cenobi durant centenars d’anys; al segle xix era conegut com carrer de Santa Margarida i posteriorment de la Llibertat. En el Cinccents es conformen també els grans masos de la vall: mas Pi, mas Preses, mas Miralles, torre d’en Rosès o mas de la Torre, Can Llinàs, etc.

 

La vall a l’època contemporània

Amb la guerra del Francès, els anys 1808-1809, la vall va patir-ne novament les conseqüències, ara per ser al mig de tres punts estratègics: el castell de Montjuïc, la torre Gironella i el fortí del Calvari. Les incursions contra a la ciutat sovint passaven per la vall i el monestir va ser abandonat i va servir d’hospital militar durant un temps.

Pel que fa a aquest darrer, al llarg del segle xix les monges van haver de deixar progressivament de ser senyores feudals i nobles per renunciar als seus béns, abandonar les cel·les pròpies i serventes, i adoptar la vida comuna. Durant la guerra Civil, les monges van haver de deixar el monestir fins que, després de la victòria del revoltats franquistes, el monestir va ser retornat a les religioses al 1940. En el període de 1936 al 1939, en què la vall va ser anomenada Vall del Galligants, el monestir va allotjar una escola pública, la Pi i Margall, i habitatges per a refugiats. Des de la dècada de 1950 fins al present s’hi han fet diverses reformes i restauracions arquitectòniques. Al 2010, la comunitat compta amb onze monges i des del 1998 manté una moderna residència d’estudiants universitàries i una hostatgeria

La independència de la vall respecte de la ciutat de Girona ha estat una constant al llarg de la història fins a temps ben recents; es conserven documents d’intents d’annexió per part de la ciutat veïna des del segle XV i, especialment, al XVI, que no van reeixir. Al segle XIX, la vall es desvincula progressivament del monestir i de la ciutat de Girona. A mitjan Vuicents es va constituir com a ajuntament constitucional dividit en tres districtes: Sant Daniel, Vila-roja i Montjuïc-Pont Major (els mateixos que en l’època dominada pel monestir quan la vall era una jurisdicció eclesiàstica), als quals es va afegir més tard el de Sant Miquel-Rafart, que aplegava els masos dispersos als vessants que tanquen la vall.

L’ajuntament i les escoles eren davant de la Plaça de la Sardana, abans Plaça de la Constitució de 1869, tradicionalment centre cívic i social de la vall. Després, al 1901, van ser traslladats al veïnat Carme Auguet i finalment, al 1917, a les edificacions que coneixem encara com les escoles, on hi havia també el consistori santdanielenc i el jutjat municipal. Les escoles van ser tancades al 1978. El petit i ‘acollidor’ cementiri actual data del 1904-1908. D’aquesta primera meitat del Noucents són també la reforma de la plaça de la Sardana (1902), de la font d’en Fita (1918), i de la d’en Pericot (1924), la construcció del pont de Sant Miquel (1929), així com l’enderrocament del cementiri annex al monestir (1917) i l’arranjament de l’espai al nord de l’edifici, amb la fesomia que té avui (l’actual carrer de les Monges entre el monestir, el CREC i la rectoria). Finalment, al 1936 arribava l’enllumenat públic a l’avinguda de la República, avui carrer de Sant Daniel.

Durant el període de la segona república, el municipi va ser rebatejat laicament com a Vall de Gallegants. I va ser aleshores, al 1938-1939, que el mur del monestir, que arribava al riu Galligants, va ser enderrocat per permetre el pas de l’actual traçat del carrer Sant Daniel en aquell tram.

Al segle XX, ja en plena dictadura, hi va haver nous intents d’annexió frustrats, al 1944, al 1953. Finalment, Sant Daniel va perdre la seva independència el 30 de juny de 1963 (per bé que la sentència del consell de ministres era del 7 de desembre de 1962) quan el terme va ser agregat al municipi de Girona, al mateix temps que ho feien Santa Eugènia i Palau Sacosta.

D’entre les nombroses inundacions que han patit la vall i el desguàs del Galligants, al barri de Sant Pere (en tenim documentades des de mitjan s. xv), la més tràgica sembla que va ser la del setembre del 1843, que va provocar uns cent-vint morts, desenes de desapareguts, la destrucció de cases i un pont a la zona de Sant Pere.

Fins a principi del XX, la principal activitat econòmica a la vall era l’agricultura, l’explotació del bosc i algunes activitats ramaderes, alguna de les quals ha persistit fins fa ben pocs anys. Tota aquesta activitat havia estat vinculada al monestir, que exercia com a senyor feudal de la vall. Amb les desamortitzacions vuitcentistes, les propietats rurals passen a hisendats i propietaris de l’entorn. Aquest procés va portar aparellat un creixement econòmic, amb la intensificació dels conreus, de l’ús dels boscos –especialment amb les carboneres, fusta per a la construcció i feixos per a forns– i de la vinya, la qual va desaparèixer, com quasi arreu del país, amb la crisi de la fil·loxera.

El paisatge, encara a principis del XX, era ben diferent del d’avui en dia, com es pot apreciar en fotografies antigues: les feixes de cultiu dominen el panorama en tota la vall i en els vessants de les muntanyes que la tanquen, sense a penes arbres.

Els primers anys de la postguerra van tenir un impacte molt negatiu a la vall, poc poblada, per la mort de veïns al front o per l’exili de famílies compromeses amb la República. Durant les dècades dels anys seixanta i setanta, van establir-s’hi un nombre important d’immigrants procedents del sud d’Espanya, principalment, que es van ubicar preferentment al vessant de Montjuïc, els sectors de Montorró i la Torrassa. En canvi, les darreres onades immigratòries de ciutadans extracomunitaris no han incidit en la demografia del poble.

Pel que fa a l’activitat econòmica no agrícola, consta que dues de les fonts més conegudes d’antic, la de la Pólvora i la d’en Miralles, van desaparèixer per a la producció d’àcid carbònic o per a l’envasat d’aigües carbòniques, en el cas de la d’en Miralles, amb la construcció de l’anomenada fàbrica d’en Saguer, avui en ruïnes; l’aigua es comercialitzava com a “Agua del valle de San Daniel”. L’activitat industrial més antiga de la vall, però, era l’explotació de pedra calcària per obtenir calç per a ciments i mosaics. Se’n van comptar fins a quatre forns de calç. Altres activitats més artesanals eren els tallers de fusteria, manipulació de metalls, etc.

Fins a mitjan anys setanta, la vall comptava amb una fonda o casa de menjars, Can Fontans; la Pepita Riera Ginesta regentava l’establiment, situat al costat de l’actual forn de pa i que és avui un espai ruïnos, desangelat i ple de matolls; el visitant més il·lustre de Can Fontans va ser Santiago Rusiñol.

Quant a l’associacionisme dels veïns, al 1972 es va fundar el Centre Recreatiu Esportiu Cultural (CREC), vinculat al bisbat gironí, encarregat durant dècades de la Festa Major i altres activitats culturals, socials i esportives del poble. Al 1974 es va construir la pista poliesportiva, amb la col·laboració dels veïns, que va tenir als anys setanta una intensa activitat esportiva (quatre equips d’handbol i un de bàsquet femení!). Aquesta intensa activitat associativa, esportiva i cultural va decaure notablement als anys vuitanta fonamentalment per la pèrdua de població jove, pel tancament de les escoles així com per les dificultats per construir nous habitatges; d’aquí se’n va derivar el tancament de comerços, l’envelliment general de la població, etc.

Un dels elements més polèmics dels darres anys ha estat la construcció de la variant de la N-II pel bell mig de la Vall de Sant Daniel. Malgrat que el 1985, l’alcalde Joaquim Nadal afirmava que dimitiria si el traçat passava per la Vall, a l’any següent el MOPU va comunicar que aquest seria el traçat definitiu. I tot i l’oposició popular i ciutadana i les mobilitzacions en contra, les obres van començar al novembre del 1990. El ministre socialista Borrel l’inaugurava el 27 de març del 1993. L’impacte natural, paisatgístic, sobre els corrents d’aigua (assecament de fonts i torrents), etc., ha estat salvatge des d’aleshores. I això que la Vall gaudeix d’un pla de protecció del paisatge i la vegetació que va entrar en vigor el mateix 1985! Aquest pla restringeix l’edificabilitat i l’espai urbanitzable a la Vall. L’espai natural de la Vall està inclòs també en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de les Gavarres.

 

 

Bibliografia essencial

Anna Gironella i Delgà, El monestir de Sant Daniel. Mil anys de vida a la vall, Girona: Ajuntament de Girona / Fundació Abertis, 2010.

Natàlia Iglésias i Salvador Cargol, La Vall de Sant Daniel, Girona: Diputació / Fundació Caixa Girona, 2010.

Llorenç Panella i Soler, «La vall de Sant Daniel», Girona i els seus barris, Girona: Ajuntament, 1983, 225-253.

 

flor Associació de veïns de la vall de Sant Daniel - Tots els drets reservats - intranet